Terrissaire treballant al torn

En un un moment o altre del taller d’escriptura, algú planteja l’eterna pregunta: “Per aconseguir bons resultats, què és més important, el talent o la pràctica?”.  Sorprèn que encara estigui tan arrelada la creença romàntica que només uns quants afavorits per les muses són capaços de dur a terme amb èxit certes tasques complexes, com escriure un informe, dur a terme una investigació o dissenyar una infografia. Des que vaig llegir El artesano (Anagrama, 2009), de Richard Sennett, tinc una resposta molt més concreta a aquesta pregunta: 10.000 hores. O el que és el mateix,  tres hores diàries durant deu anys.

A aquesta conclusió va arribar el psicòleg Daniel Levitin a partir d’estudis en jugadors de bàsquet, escriptors de ficció, patinadors o, fins i tot, grans criminals.

Un aprenent de qualsevol d’aquetes habilitats necessita deu mil hores per assimilar i utilitzar sense esforç totes les rutines i procediments. La qualitat de la feina, més que del talent, depèn, doncs,  de la pràctica.

Com es construeixen les habilitats?

Una habilitat, segons Sennett, no és altra cosa que “pràctica entrenada”, i s’adquireix de manera semblant en tots els oficis: bufar el vidre, tornejar el fang, escriure un informe, programar, investigar o cuinar.  

En qualsevol habilitat complexa, el patró d’aprenentatge i desenvolupament s’organitza en dues etapes:

ETAPA I. Adquirir el coneixement tàcit. 

El coneixement tàcit, sovint implícit i no verbal, l’adquireix l’aprenent al taller, l’investigador al laboratori o el professional de backoffice. Es transmet per imitació i en contacte directe amb els companys. Gran part d’aquest coneixement no es pot expressar en paraules, fins al punt que pot arribar a desaparèixer juntament amb l’artesà, com en el cas d’Antonio Stradivari, el fabricant italià de violins que es va emportar a la tomba el secret de la sonoritat dels seus instruments. Gràcies a l’entrenament repetitiu i concret, l’aprenent assimila un repertori de procediments fins a fer-los instintivament. Aquest coneixement és la base de l’activitat i serveix d’àncora per millorar, però quedar-s’hi estancat portarà a fer el que sempre s’ha fet, a acontentar-se amb repetir el mateix.

    
 

ETAPA II. Relacionar el coneixement tàcit amb el reflexiu.  

La simple imitació, però, no satisfà l’aprenent curiós. La seva habilitat ha d’evolucionar, ha d’anar un pas més enllà del coneixement tàcit. Per això ha d’interaccionar amb el coneixement reflexiu, entès com a crítica i autocorrecció. Això demana una comprensió més àmplia de la feina, i un plantejament a fons dels objectius i funcions. 

 

 Fer-ho bé o fer-ho ràpid?

Investigador analitzant dades

Segons Sennet, l’impuls de fer millor la feina, de perfeccionar habilitats i ampliar-les ens ajuda a mantenir la coherència interna, dóna un sentit vocacional a la feina i, en definitiva, ens motiva. 

En realitat, però, la majoria d’empreses no estimulen aquesta adquisició artesanal d’habilitats. Entre fer una cosa bé o simplement fer-la, la segona opció sol ser més ràpida i rendible. Més que l’aprofundiment artesanal, els plans de formació solen prioritzar el coneixement  ràpid i vistós, però sovint superficial, de consultors en trànsit d’una empresa a una altra.

Aquesta indiferència per promoure habilitats sòlides explica, segons Sennett, que els professionals no incorporin el coneixement reflexiu a la seva tasca i en tinguin prou amb sortir del pas. 

 

Referències bibliogràfiques

Sennett, Richard. El artesano, Barcelona, Anagrama: 2009